S'ESTIMAREN, SABEREN...

     Se querían, sabedlo.
          Vicente Aleixandre

S'estimaren, saberen
la urgència del sexe com les venes
poden en un moment omplir-se d'aigua
salobre, de sol d'estiu, de peixos
saltadors.
S'amagaven
per la nit del pinar o per les tèbies
raconades de l'ombra.
Sortien, lassos,
la remor de l'oratge o el llunyaníssim
brogit de la ciutat.
En desvetllar-se l'endemà ella creia
que a l'alcova hi havia olor de roses,
i ell pensava el primer vers d'un poema
que mai no arribà a escriure.
Les noces foren de pinyol vermell.

Tenen un fill notari a la península
i una filla amb promés.
Són gent d'allò que en diuen respectable.

Tornen a casa cap al tard, lentíssims,
assaborint cansadament la tarda.
Amb una punta de frisança, els ulls
se'ls perden qualque pic entre les branques
dels arbres del carrer, com si sotgessin
un reste de verdor o de carícia.
Miren els anys, el cel, les hores seques,
el rellotge i la pols. Caminen. Callen.

 
Poemes de Mondragó

 http://www.ibalears.cat/jmllompart/textos.html